Letter from Estremera jail, from Carles Mundó

lizcastro Articles, Català, Catalonia, Translated Announcements 0 Comments

Catalan Justice Minister Carles Mundó sent the following letter from Estremera jail, where he has been held awaiting trial for charges of sedition and rebellion for fulfilling his publicly stated electoral mandate. Original Catalan appears at the end

“In prison, each day is like the next. It’s even easy to forget what day we’re on at all. Mondays are confused with Fridays and Saturdays with Tuesdays.

Even so, there are special moments that always have to do with things that come from the outside, whether they be a call from a family member, hearing the voice of your wife and your kids, getting an unexpected visit, or sharing the situation with your lawyer.

One of the most touching moments is the daily arrival of the mail. The letters, which number in the hundreds, keep us connected with people. The emotion of opening each letter without knowing the story that is hidden inside the envelope is an amazing experience.

Every week we spend hours reading hundreds of letters and though it makes us very sorry, it’s impossible to answer most of them.

We get all kinds of letters.

Letters written by hand—some with beautiful penmanship that you never get tired of admiring—in which they explain how they can’t remember the last time they wrote someone. The recognize that it’s been years since they’ve written only by computer, but now they want to write by hand to show that they are writing from the heart.

Many, many cards written by mothers and by grandmothers, who are thinking about our children and our families.

Letters with drawings by boys and girls to express their most tender feelings and letters with poems chosen to make us feel less alone.

Letters of friendship that begin with a “we don’t know each other but every day you are present in our home”.

Letters that address you informally with ‘tu’ to underscore the esteem and the closeness and letters that address you as ‘honorable minister’ to note the dignity and continuity of our institutions.

Letters of appreciation, of encouragement, of hope, and letters of indignation, rage, and impotence because of the abuse and the injustice of us closed up in jail, spending 16 hours every day behind bars.

Letters that express incredible generosity, but that worry they are not doing enough to help us and letters from people who pray every day for our freedom and who light candles in order to feel us close by.

Letters from people we don’t know who speak to us about how they are fighting for their children and their grandchildren, and letter from frends and acquaintances who recall times we’ve shared. Moments that made us laugh, that made us cry, and that made us excited.

We are not alone. We know it and we feel it.

There are no words to express it.

In these difficult moments, closed in a jail 700km from home and from our families, from our beloved partners, from our young children who we miss so much and from our elderly parents who we love with all our hearts, it is an honor to be part of country with such good people. Honest, committed people who never give up or lose courage. I think I’m remembering this favorite quote of mine right:

“I might forget what you did,
I might forget what you said,
but I wil never forget how you made me feel.”

Thank you very much. Infinite thanks!

Carles Mundó Blanch

Estremera jail, Madrid

 

Original letter:

A la presó, el dia anterior s’assembla molt a l’endemà. És fàcil perdre, fins i tot, el record de quin dia de la setmana som. Els dilluns es confonen amb els divendres i els dissabtes amb els dimarts.

Tot i això, hi ha moments especials que sempre tenen a veure amb allò que arriba de l’exterior, ja sigui una trucada a la família, sentir la veu de la teva dona i dels teus fills, rebre alguna visita inesperada o compartir la situació amb l’advocat.

Un dels moments emotius és l’arribada diària de correspondència. Les cartes, que ja es compten per centenars, ens mantenen molt connectats amb el batec de la gent. L’emoció d’obrir cada carta sense saber quina història s’hi amaga, dins el sobre, és una gran experiència.

Cada setmana dediquem hores a llegir centenars de cartes i, per molt greu que sàpiga, és impossible poder contestar la majoria.

Rebem cartes de tota mena.

Cartes escrites a mà –algunes amb lletres precioses que no et cansaries d’admirar– on expliquen que no recorden la darrera vegada que van escriure algú. Reconeixen que fa anys que només escriuen amb l’ordinador, però que ara ho volen fer a mà per mostrar que escriuen amb el cor.

Moltíssimes cartes escrites per mares i per àvies, que pateixen pensant en els nostres fills i en les nostres famílies.

Cartes amb dibuixos de nens i nenes per expressar els sentiments més tendres i cartes amb poemes escollits per fer-nos companyia.
Cartes d’amistat que comencen amb un “no ens coneixem de res però cada dia ets present a casa nostra”.
Cartes que et tracten de tu per subratllar l’estima i la proximitat i cartes que et tracten d’honorable conseller per destacar la vigència i la dignitat de les nostres institucions.
Cartes d’agraïment, d’ànims i d’esperança i cartes d’indignació, ràbia i impotència per l’abús i la injustícia que suposa tenir-nos tancats a la presó, passant 16 hores diàries tancats a la cel·la.
Cartes que expressen una generositat increïble, però que creuen que encara fan poc per ajudar-nos i cartes de persones que preguen cada dia per la nostra llibertat i encenen espelmes per tenir-nos més a prop.
Cartes de desconeguts que ens parlen de com lluiten pels seus fills i els seus néts i cartes d’amics, coneguts i saludats que recorden moments que hem compartit. Moments que ens han fet riure, que ens han fet plorar i que ens han emocionat.
No estem sols. Ho sabem i ho sentim.
No hi ha paraules per explicar-ho.
En aquests moments difícils, tancats a la presó, a 700 Km de casa i dels de casa, lluny de l’estimada companya, dels enyoradíssims fills petits i dels estimadíssims pares grans, és un orgull formar part d’un país on hi ha tan bona gent. Gent honesta i compromesa, que mai no es rendeix ni defalleix.
Crec que ho explicaré bé recordant una de les meves frases preferides:
“Potser oblidaré el que has fet,
potser oblidaré el que has dit,
però mai no oblidaré com m’has fet sentir.”

Moltes gràcies! Gràcies infinites!

Carles Mundó Blanch

Presó d’Estremera (Madrid)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *